Salvador Cardús i Ros
Fins no fa massa anys, la defensa de la independència de Catalunya era vista com una qüestió pròpia d’uns pocs resistents, si no directament d’uns perdedors cecs a la seva realitat residual i a la composició demogràfica majoritària del país. L’independentisme comptava amb un suport electoral escàs i molt circumscrit a unes sigles. Als mitjans de comunicació, les tesis autodeterministes hi tenien una presència sempre lligada a comportaments radicals i violents. I els mateixos independentistes empraven unes formes de combat i un llenguatge antics, més propis de l’antifranquisme que no pas del món avançat al qual pertanyem. Tot feia pensar, al marge de si hi havia bones i grans raons per a desitjar-la, que la independència era un objectiu quimèric que no feia altra cosa que allargar l’agonia d’un ideal caduc.
Però la Història, que dóna i pren raons sense contemplacions, a vegades també es gira a favor de les causes que ja s’havien donat per perdudes. Certament, algú ha d’haver mantingut el ble encès per si arriba el moment, però no ens podem enganyar: el curs de la Història no es determina de manera unilateral, i menys quan s’és políticament feble, per més fortes que siguin les raons que es tenen. Sort n’hem tingut, doncs, dels qui han mantingut l’esperança en la independència de Catalunya, fins i tot en moments molt arriscats i circumstàncies molt descoratjadores. I molt especialment, hem tingut sort dels que li han donat les expressions més altes i més nobles. No cal dir que ara mateix penso en qui ha mort fa tan poc i ja enyorem tant, l’Honorable president Heribert Barrera.
Sense l’exemplaritat dels grans patriotes, deia, no seríem aquí. I sense el combat quotidià de molts patriotes anònims, tampoc. Però el que sostenia és que amb això no n’hi ha prou per tombar el curs de la Història. Cal el concurs de factors externs. Per tant, no ens posem medalles que no ens corresponen: sovint, l’independentisme ha avançat malgrat determinats independentistes. I tanmateix, la bona notícia és que ara tenim el corrent a favor nostre. Sense massa mèrit –que mira que en donem de raons als adversaris perquè ens menystinguin!- tot s’ha anat girant a favor nostre. Entre els cops de vent favorables, hi hem de comptar la desconfiança en l’autonomisme, del mateix Estat espanyol, darrerament en hores baixes i carregat de complexos, i que va comportar el fracàs del procés de revisió estatutària al qual s’havien apuntat tots els nostres partits, escrivint uns dels períodes més tristos de la Història recent. En un pla més general, ha estat un cop de vent favorable la insatisfacció que ha produït un model de globalització pretesament cosmopolita i que no ha fet altra cosa que fer descobrir el valor de la identitat i la necessitat d’arrelament. I, per si fos poc, s’ha constatat l’ensorrada d’un model econòmic que estovava les voluntats d’emancipació, a casa nostra aguantat sobre l’espoli sistemàtic dels Països Catalans i que afeblia el caràcter d’una societat cada vegada més depenent de la subvenció i menys dels seus propis somnis i ambicions.
No és estrany, doncs, que quan ha caigut la bastida autonomista que aguantava el decorat d’una Espanya de suposada exemplaritat democràtica; quan el món més avançat ha redescobert la importància dels sentiments de pertinença, i quan només les voluntats sòlides i resistents han tornat a ser capaces d’assenyalar el futur, la independència dels catalans ha deixat de ser una quimera de vençuts i s’ha convertit en un desafiament que mai com ara havíem estat tan a prop de guanyar.
Tot i que la vostra companyia, l’hora i la màgia de les torxes em convida a inflar l’eufòria del moment, permeteu-me que ho aprofiti just per tot el contrari: és ara que tot ens va a favor que cal fer, més que en cap altra circumstància, una crida a l’autoexigència i a no baixar la guàrdia. No oblidem que la independència és l’objectiu més dificultós i més arriscat que un poble es pot posar. I no perdem de vista que només l’aconseguirem si realment ens la mereixem. Especialment, si hi volem arribar, com ha de ser, per camins radicalment democràtics. Vull dir que les expressions d’eufòria només valen si celebren un treball tenaç i constant ja fet i no per començar. Fa angúnia, per posar un exemple d’aquests dies, veure tants suports a favor de la nostra llengua… escrits en català absolutament lamentable. Qui vulgui defensar el català, que l’aprengui, que l’usi correctament, que el parli sempre, que demostri que l’estima! La credibilitat d’una defensa és que sigui feta amb veracitat. El camí a la independència és tan costerut que no admet frivolitats.
I és que no ens hem d’enganyar a nosaltres mateixos, en això: la supervivència del català, la mateixa independència, no són uns “drets” que simplement es puguin reclamar a no se sap quina instància o que un dia o altre ens hagin de caure com el mannà del Cel. És el mateix que la dignitat: no és allò que algú et concedeix, sinó allò que fas respectar. Per tant, només arribarem a emancipar-nos políticament si entenem que la assolir la independència és una voluntat que cal transformar en deure cívic i en responsabilitat col·lectiva.
El curs de la Història ens és favorable. I com que ens ha trobat no tan sols amb un ble dèbil cremant, sinó amb les torxes enceses, hem fet uns progressos en el nostre objectiu d’emancipació nacional de no dir. Però no ens podem refiar que això duri per sempre. Les generacions que ens apleguem aquí tenim, en aquest sentit, una responsabilitat gairebé aclaparadora que d’altres gairebé ni van poder somniar. Ens hem d’espavilar, doncs. Hem de fer bé la feina. No ens podem encantar. No podem deixar apagar la torxa. Necessitem ser molts més. Hem de convèncer els que encara dubten. Ens calen les millors raons. Hem de construir en positiu, sense rancúnies i sense perdre temps en les provocacions que ens debiliten.
Joan Solà deia: “Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”. I encara: “Qui destrueix la llengua d’un poble, és enemic d’aquest poble”. I afegia l’estimat Heribert Barrera: “Tenim pressa. Molta pressa”. Doncs això: ni un minut més, perquè tenim pressa, molta pressa.
Visca Catalunya!