Les casualitats de la història han fet que conflueixin dos moments transcendentals per a Catalunya, un de recessió i l’altre d’expansió. El primer, ara fa 300 anys, va ser per la força cruel d’una guerra i el d’ara, en ple segle XXI, democràtic i pacífic, esgotant totes les vies de diàleg i d’entesa per aconseguir que un poble pugui expressar lliurement la seva consciència nacional, que ha mantingut tot i els grans intents de repressió repetits cíclicament al llarg dels anys, i el seu dret a l’autodeterminació, dret fonamental que recullen tots els tractats internacionals.
Catalunya, el nostre país, és un clar exemple de nació que ha buscat el seu encaix en els diferents models d’estat que ha tingut Espanya obtenint, en diferents graus d’intensitat, una gran opressió a les nostres legítimes manifestacions de la cultura, la llengua, l’educació, la justícia, etc. La identitat d’un poble que ha subsistit a una dictadura i que ara es veu contínuament agredida pels diferents estaments que representen l’estat espanyol.
El món municipal, representant, entre d’altres, a través de l’Associació de Municipis per la Independència, està patint una gran envestida a la seva autonomia; s’està qüestionant constantment, via judicial,la nostra capacitat de decidir en temes referents a la sobirania com ho demostren els 220 recursos contenciosos administratius que ha presentant la delegació del govern espanyol de Catalunya contra ajuntaments catalans, una croada insòlita que vol intimidar, sense aconseguir-ho, el món local amb la amenaça constant dels jutjats. Lluny d’això, alcaldes i alcaldesses segueixen al peu del canó per defensar el què legítimament els hi demanen els seus ciutadans i que, com no podria ser d’una altra manera, donen cabuda les lleis vigents.
Els ponts, les vies de diàleg que hem intentant una i altra vegada des de Catalunya, a través del nostre govern però també des del món municipal i des de la societat civil, han topat reiteradament contra un mur que no ha deixat entreveure cap escletxa, cap gest per part del govern espanyol, ans el contrari, aquest mur s’ha anat aixecant cada cop més alt i més sòlid, més intransigent contra qualsevol emissari que ha intentat donar la ma per parlar d’una possible sortida. Ahir a la tarda, el Congrés dels diputats va viure un nou episodi d’aquesta història i, com era d’esperar, la resposta va ser implacable i es va evidenciar que no hi ha possible diàleg amb qui no vol escoltar, amb qui no té cap intenció de cedir ni en un sol punt de la seva estratègia.
Els representants del Parlament de Catalunya van demanar que es transfereixi a la Generalitat de Catalunya la competència de convocar referèndums fent ús de l’article 150.2 de la Constitució, buscant una possible i imaginativa solució per tal que garantir que el poble català pugui expressar lliurement el seu dret a decidir. Però, com és sabut, la resposta per part de tots els partits d’àmbit estatal representats al Congrés del diputats (PP, PSOE i UPD) va ser contundent, sense matisos, totalment contrària a la celebració d’una consulta que és l’eina democràtica que tenen els països del món per determinar el seu futur.
Per tot això, l’Associació de Municipis per la Independència
MANIFESTA
- Lamentem el constant menysteniment de les aspiracions legítimes i democràtiques del poble de Catalunya, que ahir es va expressar amb contundència al Congrés dels diputats espanyol.
- Defensarem des del món municipal, ara i sempre, el dret d’autodeterminació dels pobles i treballarem amb fermesa per a la protecció dels drets nacionals i per la conscienciació de la ciutadania per tal que pugui exercir aquest dret.
- Facilitarem i impulsarem la celebració d’una consulta a Catalunya per tal que els ciutadans i ciutadanes, democràticament, puguin decidir si volen la independència del nostre país.
- Donarem suport al govern de la Generalitat de Catalunya en totes les accions que vagin encaminades a aconseguir aquest objectiu. A les hores següents de convocar-se la consulta, els ajuntaments catalans convocarem un ple extraordinari per donar-hi suport.
Ja ens ho va avançar fa més d’un segle el poeta Joan Maragall i, ara, en veu alta i ferma ho repetim des dels municipis, des de l’estructura més propera al ciutadà com una única veu i com un altaveu de les persones que ja no troben l’encaix en aquest Estat, Espanya, que ens gira una i altra vegada l’esquena, que no entén ni vol entendre el clam pacífic d’un poble.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Oda a Espanya (Joan Maragall, 1898)
Al Born (Barcelona), 9 d’abril de 2013